SUPERILLA DEL POBLENOU: Un trist balanç (urbanístic?) 

Com a veí del Poblenou i com a arquitecte he seguit de prop i amb gran interès el munt de transformacions que ha viscut el barri durant les darreres tres dècades; probablement de les més rellevants, en conjunt, de la ciutat. Totes elles han tingut llums i ombres i resultats més o menys encertats, així com entusiastes i detractors.
Però mai fins ara, els soferts veïns i veïnes del barri, acostumats a conviure amb obres permanentment i a suportar estoicament talls de carrers constants per motius d’allò més variats (des d’instal·lacions soterrades a curses atlètiques o rodatges i filmacions) havíem assistit a un “fenòmen” tan sorprenent i delirant com l’Afer “Superilla Pilot”. 

I cal emprar termes com “fenòmen” o “afer” perquè la seva dimensió ha superat amb escreix la d’un projecte urbanístic experimental, una prova pilot que havia de servir per a testar el Pla Superilles, abans d’estendre’l a l’Eixample congestionat. Aquest model, amb els bucles de circulació interior que planteja, ha deixat palès que és inexportable a una trama urbana 10 cops més densificada.

Com la majoria de veïns, comparteixo plenament els objectius de reducció de contaminació, cotxes i soroll, i també la voluntat de guanyar espais per a l’ús ciutadà que pretén assolir el Pla. Un model com el de les Superilles, ben aplicat, que jerarquitzés amb criteri la mobilitat, atengués i s’adaptés amb respecte a les preexistències, i que preveiés una aplicació gradual, audaç i flexible (essent essencial incorporar el “factor temps” en les restriccions, per a respondre adequadament a intensitats i fluxes que són variables segons els dies –laborables/festius- i les franges horàries) podria ser una solució vàlida per a millorar els problemes de saturació de vehicles i contaminació ambiental que pateix la ciutat i que cal afrontar de manera valenta. (Ull! la superilla pilot no ho ha estat de valenta…).

Però una pèssima elecció de l’emplaçament; un procés d’implantació maldestre; una participació ciutadana simulada i una manipulació informativa intolerable han dut a la paradoxa que el resultat obtingut en aquesta Superilla, lluny d’assolir els objectius fixats, empitjora la situació pre-existent, provocant la crispació d’una majoria de veïns, indignats després de 8 mesos de menysteniment institucional.

En definitiva, deixa una sensació d’oportunitat perduda, de no haver assajat amb habilitat les possibilitats que ofereix l’ ”Urbanisme Tàctic” ben aplicat (que pre-fixa plaços, analitza resultats –honestament-, ofereix processos participatius reals i aplica correccions, fins determinar –cercant el màxim consens i complicitat- si és convenient convertir les proves pilot en definitives, o per contra, donar-les per finalitzades (i plantejar nous tests, amb diferents premisses i propostes). Així s’ha fet en processos reeixits arreu del món; potser el més rellevant, recent i exemplar seria el de Times Square a Nova York, amb que l’Ajuntament i el seu Col·lectiu de veïns afins pretenen comparar la Superilla del Poblenou. Insistir en tergiversar-ne el resultat, volent fer pedagogia a través d’un experiment fallit, només fa que malmetre les possibilitats del Pla a ulls de la ciutadania.

De la mateixa manera, aquesta Superilla pilot tampoc suporta les comparacions que els seus promotors pretenen establir amb exitoses pacificacions ja executades a la mateixa ciutat de Barcelona (Portal de l’Àngel, el Born, Gràcia, etc); en aquells casos es donaven les circumstàncies necessàries per a avalar mesures agosarades, però que ben aviat vencien el percentatge de crítics que –veritablement- sempre apareixen en processos d’aquesta naturalesa. El bon urbanisme, triomfa sol i la gent l’entén i el fa seu espontàniament, sense necessitat de “manual d’instruccions”.

En el cas de la Superilla Pilot del Poblenou, podríem dir que s’han administrat antibiòtics a un pacient que no presentava els símptomes que en justifiquessin la prescripció. Seguint amb el símil, tots coneixem les contraindicacions que, en aquesta matèria, els metges s’esforcen en prevenir; la reacció popular i l’estigmatització que està provocant envers el conjunt del Pla són el resultat d’haver prescrit una recepta equivocada, en no haver fet un bon diagnòstic de la malaltia.
Al marge de tots els arguments que puguem aportar; la mostra més evident que el resultat no ha estat un èxit, com pretenen simular, l’aporten “de facto” els propis dirigents municipals, que han passat de definir-lo com la seva “principal aposta de transformació urbana de la ciutat” a obviar-lo en el seu discurs, o directament a manifestar-s’hi en contra. Per citar alguns exemples prou significatius:

  • L’Alcaldessa Ada Colau no va fer ni una sola referència al seu projecte estrella de transformació urbana al discurs inaugural de les jornades de cloenda del Congrés d’Arquitectura, organitzat per COAC, un entorn idoni (on el Pla Superilla havia estat present en sessions anteriors i es projectava en video-bucle a la mateixa sala). Va ser a finals del mes de novembre i el conflicte ja era ben viu.
  • Durant aquella mateixa jornada del Congrés, el Regidor d’Arquitectura i prestigiós urbanista, Daniel Mòdol afirmà textualment en el debat posterior: “sobre la Superilla, millor que no opini –en públic- perquè si no em faran fora del Govern, directament”. Amb poques paraules va quedar tot dit.
  • El Regidor del Districte de Sant Martí i d’Habitatge, el també arquitecte i catedràtic de l’ETSAB Josep Ma. Montaner, en un recent article publicat a El Periódico (6/5/17) i titulat “Barcelona, un nou projecte en marxa” on repassa les principals apostes urbanístiques previstes per l’Ajuntament, sorprenentment, ni tan sols esmenta el Pla Superilles.
  • La Regidora d’Urbanisme Janet Sanz també ha passat de pregonar-ne les virtuts en rodes de premsa, articles, etc, identificant-lo com el model de transformació principal de la ciutat a deixar de mencionar-lo. També ha passat de moderar novedosos i “animats” debats ciutadans al carrer, a no deixar-se veure més pel barri.
  • En el marc de “La setmana de l’Arquitectura” promogut pel Col·legi d’Arquitectes, en col·laboració amb l’Ajuntament, que tindrà lloc a finals de maig, s’han organitzat 7 itineraris amb “l’objectiu d’explicar la renovació urbana que està tenint lloc a la ciutat”. La principal aposta de transformació urbana, #SuperillaP9, “curiosament” s’ha esfumat de la convocatòria.
  • Només un dels responsables continua totalment aliè a la realitat, mantenint un nivell d’autocrítica nul; el conegut com “l’ideòleg”, el Sr. Salvador Rueda, director de l’Agència d’Ecologia Urbana de l’Ajuntament (psicòleg-biòleg, no pas urbanista) qui, amb una arrogància infinita, impròpia d’un governant –del segle XXI- menysprea i ridiculitza qualsevol ciutadà que gosi fer una sola crítica a la “seva” superilla, per més constructiva, legítima i contrastable que aquesta sigui. Qualsevol postura crítica l’engloba dins del “típic percentatge de veïns adversos al canvi, insolidaris i poc sensibles amb el medi ambient” i, amb aquesta catalogació malèvola ofèn a molts ciutadans, que no responen en absolut a aquest estereotip. Aquest senyor, amb la seva intolerable actitud, es constitueix a la pràctica, en el pitjor enemic del propi Pla.

Però potser la prova definitiva del pèssim resultat “real” d’aquesta prova pilot (reconegut en privat pels propis tècnics municipals) sigui que s’hagin aturat les següents implantacions previstes a altres barris. El més sublim: els propis regidors per tranquil·litzar als veïns dels seus districtes, els han garantit que mai es faria res semblant al que han perpetrat al Poblenou!

Tot i així, es neguen a retirar la prova pilot fallida, entenent –erròniament al meu humil parer- que això implicaria reconèixer un error. A la pràctica, estan perpetuant una mena de Parc Temàtic de la superilla, al qual van aplicant nous “pegats”, com aquell que vesteix “la mona de seda”.

Per a qui vulgui conèixer una opinió qualificada sobre “aquesta” Superilla, és molt recomanable llegir l’expressada en diversos articles i entrevistes per un dels màxims defensors i impulsors del Pla Superilles: el reconegut arquitecte Vicente Guallart.

Aquestes dades, parlen per si soles, però podríem completar l’argumentari a través de 10 evidències concretes que expliquen per si mateixes el “desencert” urbanístic d’aquesta Superilla Pilot:

1. Mal emplaçament: Aquí no es donen els requisits previs per que es puguin copsar els beneficis que hauria d’aportar una bona aplicació del Pla (manca de congestions, de fluxes pre-existents i de massa crítica d’habitants suficients que l’omplin “espontàniament de vida” com pregona el lema oficial). No és un tram de ciutat col·lapsat, sinó pendent de consolidació (amb densitat d’habitants molt inferior a la mitjana de l’Eixample “real”) i que presenta unes mancances urbanístiques greus que no contempla ni resol.

2. Plaça Dolors Piera: Aquesta gran plaça, pendent d’executar des de fa 8 anys al bell mig de l’àrea delimitada per la Superilla Pilot (i utilitzada com a pedrera i magatzem per les obres municipals del barri), constitueix en si mateixa la mostra més flagrant del contrasentit que és aquesta superilla en molts aspectes.

3. Parc de Can Framis: Excepcional parc, d’una singular densitat arbòria, que envolta el magnífic edifici de Can Framis; ambdós projectats per Jordi Badia, arquitecte. La manca de manteniment i de control l’han convertit en una mena de pipi-can “de luxe” i en un cau de drogoaddictes i indigents. Insòlitament, enlloc de recuperar- lo i arranjar-lo, l’acció municipal es limita en envoltar-o de ridículs arbrets en testos i bancs, col·locats damunt les calçades circumdants.

4. Vorera Media-Tic: Una vorera tan gegant com desaprofitada. Un immens “prat de panots”, erm d’espais d’estada, de mobiliari urbà, jocs infantils i de vegetació. Amb motos aparcades al damunt. Paradoxalment s’instal·len bancs i arbres enmig de la calçada, a la cara ombrívola del carrer. És una mena de frívol anti- manifest.

5. Placeta a la cantonada carrers Almogàvers-Ciutat de Granada: Incomprensiblement desaprofitada. Té una dimensió suficient per a allotjar-hi bancs, arbrat, jocs infantils o les taules de ping-pong, instal·lades sobre l’asfalt, a tocar d’aquest valuós espai.

6. Carrer Almogàvers: Tallar la continuïtat d’un eix de connexió bàsic del barri (consolidat històricament i reconegut pel planejament) no és pacificar, sinó distorsionar greument l’equilibri i jerarquia natural de la xarxa viària, provocant embussos abans inexistenta carrers com Pujades o Tànger. Una transformació més en la línia de la remodelació del Passeig de Sant Joan, seria probablement més adient i més ben rebuda i entesa pels veïns. 
La coincidència en el temps en el mateix àmbit amb dues transformacions urbanístiques rellevants i d’impacte, com les del Carrer Pere IV i la Plaça de les Glòries, lluny de poder-se admetre com a argument (evasiu) per a descarregar responsabilitats a la superilla en les disfuncions de trànsit generades al barri, només referma la manca d’encert en la delimitació de l’emplaçament i en el moment d’implantar la prova pilot.

7. Xarxa ortogonal de BUS: Implantar la Superilla Pilot, sense haver completat el seu desplegament i no haver previst que els carrers perimetrals (direcció mar-muntanya) tinguessin ambdós el mateix sentit –ascendent- és un error de base tan greu i impossible de camuflar, que TMB ha hagut de forçar que es recuperés el traçat lineal del carrer Roc Boronat, eliminant de cop 2 de les 4 “màgiques” placetes-cruïlla-d’asfalt que constituïen el principal eslògan publicitat a mitjans de comunicació d’arreu del món… Sembla ser que les rectificacions i el laberíntic esquema resultant no s’ha difós amb la mateixa intensitat, no fos cas que els prestigiosos mitjans de comunicació internacionals coneguessin la trista realitat.

8. Dèficits històrics del barri: No atesos. Voreres en un estat inadmissible, manca gravíssima d’equipaments, camins escolars intransitables, il·luminació deficient (pròpia d’un polígon industrial), etc. Indignació és el que genera, en uns veïns que porten dècades suportant nivells indignes en la qualitat de molts elements del seu entorn urbà, veure que quan finalment es fa una inversió -inicialment de 1,6 milions €- és destina a anar farcint un experiment fallit, que es pregonava inicialment a “Cost-0”!.

9. Implantació no gradual, ni flexible: La Superilla pilot, afronta d’una forma simplista i “plana” les complexitats i conseqüències que implica una actuació d’aquestes característiques, que talla la continuïtat del trànsit rodat en un lot de 9 illes de la trama Cerdà. També és més que discutible no haver contemplat el “factor temps”, no adaptant-se a les diferents demandes d’ús i intensitat de fluxes que es donen al llarg del dia.

10. Bucles circulatoris interiors: Un esquema reconegudament inexportable a l’Eixample més densificat i congestionat. A la vista de l’experiència, una bona pacificació urbana hauria de preveure guanyar espai per a les persones, reduir carrils de circulació i la velocitat màxima admesa; però a l’hora respectar la linealitat dels vials (sempre que sigui possible) i l’ordre dels diferents usos especialitzats, com un carril bici que no hagi de compartir espai de circulació –en doble sentit- amb tots els vehicles motoritzats, tal com han denunciat molts ciclistes.

Tot això sense entrar a analitzar la situació d’alegalitat o, fins i tot, d’incompliment dels procediments previstos pels instruments de planejament urbanístic vigents al mateix àmbit on es va implantar aquesta superilla pilot, convertida en “definitiva”, sense respectar els mecanismes que la legislació aplicable preveu per tal de protegir els drets dels ciutadans. Però un anàlisi urbanístico-jurídic del cas requeriria un altre article pormenoritzat.

Atesa la situació generada, una resposta coherent i responsable hauria de passar, probablement, per aturar aquesta prova pilot fallida, analitzar amb profunditat i honestedat els resultats i, posteriorment, iniciar un Procés Participatiu real i transparent, sense apriorismes ni imposicions: ni més ni menys que el que l’Ajuntament s’ha compromès a fer a la resta de la ciutat, on han aturat la implantació de les futures superilles previstes fins haver assolit unes garanties i consensos previs suficients.

Josep Munt i Pros | Veí del Poblenou i Arquitecte

Anuncis